Nova Acròpolis Sabadell ha tingut el plaer de presentar la conferència Sòcrates i el viatge interior, a càrrec d’Enrique Galbis, professor de Filosofia Comparada d’Orient i Occident i exdirector de la seu de NA Barcelona.

I dic un plaer… per als sentits, ja que ens ha fet recordar a aquesta gran figura de la filosofia que és Sòcrates, filòsof grec del s. V a. C., considerat el fundador de la filosofia occidental i el més important de la filosofia ètica i moral.

És curiós com la gran obra d’aquest gegant de la filosofia ens ha arribat, ja que ell mai va escriure res ni tenia una escola pròpia on impartir els seus ensenyaments; ell parlava pel carrer a qui volgués escoltar-lo. Però van ser els seus deixebles els qui es van encarregar de recopilar i difondre els seus ensenyaments: especialment, Plató en el seu Diàlegs, Xenofont amb la seva Apologia i els textos d’Aristòtil i Aristòfanes. I és gràcies als diàlegs de Plató com tenim la font d’informació més fidedigna que posseïm actualment.

Alcibíades conta, en El banquet de Plató, que Sòcrates per fora era com un sàtir lletjot nas camús i ulls de mussol i petit d’alçada, però que, per dins, era bellíssim, fet del qual t’adonaves de seguida quan començava a interrogar-te amb les seves nombroses preguntes; era molt destre usant la raó i el sentit comú, a això ningú li guanyava. I tenia el seu petit daimon, aquesta veu interior entre divina i mortal que li avisava abans de dir algun disbarat o cometre una imprudència; el pitjor és que després no li indicava com procedir per a aconseguir el camí correcte, havia de deduir-lo fent un esforç de treball i reflexió interior.

Va ser el promotor de la cerca de la veritat a partir de la dialèctica i qui va donar nom a un mètode pedagògic que convida a la reflexió més que a l’obtenció de respostes, el famós mètode socràtic. Aquest mètode, de caràcter inductiu, es basa en la dialèctica i consisteix a fer aflorar la veritat, concebuda com quelcom que està latent en l’ànima humana i que es realitza interrogant a l’ interlocutor sobre una qüestió i, rebatent la seva resposta mitjançant l’establiment de conceptes generals, s’arriba a un nou concepte que substitueix a l’anterior, que era erroni. D’altra banda, la seva major felicitat era transmetre als ciutadans d’Atenes el somni que les seves vides servissin per a perfeccionar-se humanament, desenvolupant virtuts i valors; a això se’n va dir maièutica, del grec, ‘parir’ o ‘obstetrícia’. S’enorgullia de fer “néixer ànimes”, ciutadans amb una consciència humana més elevada; curiosament, la seva mare va ser llevadora.

En resum, un home de raó que obeeix a una veu interior dins del seu cap, i un home exemplar a qui, per desgràcia, l’Estat va executar per la seva pròpia conveniència.

A Sòcrates li devem l’existència de les grans escoles de filosofia. Abans d’ell, als filòsofs que li van precedir se’ls coneix com els presocràtics, que venien de fora d’Atenes, però la primera escola de filosofia com a tal va ser l’Acadèmia de Plató. Altres escoles d’arrel socràtica importants són la cínica i l’estoica. Sòcrates va ser contemporani de Pèricles, en ple segle V a. C., quan Atenes comença a il·luminar idees com el teatre, la democràcia o l’arquitectura clàssica, que ens ha llegat la gran obra del Partenó,i és llavors quan es comença a discutir i fer-se amb amb els sofistes i gràcies a això és com va arribar a ser famós a tota Atenes.

Mai es va considerar un professor; de fet, mai va voler cobrar pels seus ensenyaments, la qual cosa li va fer viure com un pobre passant moltes penúries, i serveixi de prova el que està relatat per ell mateix en l‘Apologia de Plató.

L’any 399 a. C. es va presentar una acusació contra Sòcrates per tres càrrecs: 1- No creure en els déus grecs i introduir altres nous. 2- Corrompre a la joventut. 3- Ser sofista i ensenyar l’astronomia d’Anaxàgores, que, com ell, també estava acusat de “asebeia”, traduït com a impietat. El tribunal que el va jutjar estava constituït per 500 ciutadans triats a l’atzar, sent el resultat de culpable amb 280 vots a favor i 220 en contra, i com a condemna l’acusació va proposar la pena de mort. Malgrat que els seus amics el van intentar convèncer que s’escapolís, ell no ho accepta, precisament per coherència amb ell mateix. Així que una tarda de març de l’any 399 a. C. Sòcrates es beu la cicuta, provocant-li la mort als setanta anys d’edat. I tan gran era, que ell mateix va haver de consolar als seus deixebles per aquesta condemna injusta, que ell va acceptar tan estoicament. Només una ànima tan gran pot ser capaç d’una cosa així.

Seguint amb el fil de la conferència i el viatge interior, el professor Enrique Galbis ens va plantejar les següents preguntes: què sabem de la vida?, què és l’ésser humà, qui soc jo realment?

I és clar, amb aquestes preguntes, les respostes per a res són simples i banals, i ens adonem que no sabem res de la vida, que necessitem conèixer-nos per a donar-li un sentit a la vida i saber qui som realment, a més de plantejar-se “com arribar a ser”. Conèixer-se, acceptar-se i superar-se. Tres grans màximes!

Tornant a la maièutica, el mètode de Sòcrates, ell ajudava a “parir” a les ànimes, a parir el que cada ànima portava dins. Perquè és en l’ànima de cada persona on resideix tota la saviesa profunda que tenim.

Aprendre és recordar, paraula que deriva del llatí, que significa ‘tornar a passar pel cor’, o bé, a l’estil egipci, ‘voler amb el cor’. Perquè el cor té intel·ligència.

Nemosine era la mare de les muses, que inclouen totes les arts, i el seu paper principal era fer-nos recordar el bo, el just, el bell i el noble; així l’ànima recordava allò que una vegada va viure.

És clar que tots els éssers humans som filòsofs, tots ens fem preguntes del tipus qui soc? o com ser feliç?. Tots busquem la felicitat. I és a través del viatge al teu interior com s’aconsegueix el domini d’un mateix. Necessitem molta paideia, que significa ‘educació’: educar per a treure de dins el que tots portem i, fomentar virtuts com l’excel·lència i la formació del caràcter, i així desenvolupar els nostres potencials interns.

Vint-i-sis segles després, continuem recordant a aquest gran mestre, de qui tant hem d’aprendre. Sí, el van executar injustament, però no van poder amb ell ni amb el seu llegat, ni molt menys amb el seu exemple, que es va veure realçat en les seves últimes hores de vida. Quedem-nos amb això!

Ens sentim afortunats d’haver escoltat el professor Enrique Galbis per tan bella i instructiva conferència; les seves sàvies paraules han estat inspiradores per a tots aquells que estimem els grans exemples de la història.