La filosofia és al cinema perquè, en realitat, la trobem a tot arreu. En les grans obres mestres, com la icònica Matrix (1999), trobem referències essencials a la història del pensament, des del Mite de la caverna, de Plató fins al Viatge de l’heroi de Joseph Campbell, sense oblidar la influència d’Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll. En una tarda enriquidora, a l’escola Nova Acròpolis Barcelona, un públic divers va acompanyar, cada passa del viatge del «Neo», el protagonista, desxifrant les claus filosòfiques que planteja la pel·lícula. Més que una història de ciència-ficció, Matrix és un viatge filosòfic que ens convida a qüestionar la nostra realitat i a despertar del somni.

El camí

El poema Caminante no hay camino, d’Antonio Machado, bé podria haver inspirat les germanes Wachowski en la creació del guió d’aquesta icònica pel·lícula. Cada escena representa un pas que fa el Neo en el procés de qüestionar-se la realitat, la seva identitat i, en definitiva, el sentit de la vida.

La seva curiositat ens porta a una altra referència citada a la pel·lícula: Les aventures d’Alícia al país de les meravelles, on es destaca el simbolisme de la recerca del coneixement. El conill blanc representa la curiositat i la disposició a endinsar-se en allò desconegut, guiant «l’Alícia» i, a Matrix, al «Neo» cap a la veritat oculta darrere la il·lusió de la realitat. Aquest viatge de descoberta ens recorda que el coneixement requereix valentia i la voluntat de qüestionar el que hi ha establert.

La caverna

Certament, el «Mite de la caverna», de Plató, exposat a La República, és la gran base sobre la qual es desenvolupa tota l’acció. Les cadenes, els amos de la caverna amb les seves il·lusions o trampes mentals atrapen aquells que creuen que les ombres que es mouen a la pantalla del món són la realitat.

Amb tanta riquesa pedagògica, repassar les passes de «Keanu Reeves»  en el seu paper de «Neo» és més que una classe de filosofia: és un curs intensiu de filosofia resumit en un parell d’hores.

Qui és el «Neo»?

El nom de «Neo» té un significat profund. En anglès, «Neo» es pronuncia igual que «new»  ‘nou’, suggerint el naixement d’un nou ésser humà, encara que paradoxalment, més humà que mai. El seu camí representa el despertar de la consciència, el viatge de l’heroi, la crida a la que  tots, tard o d’hora, hem de respondre.

La pregunta

Des de l’inici, la pel·lícula planteja una qüestió essencial:

Què és la realitat?

Ens convida a qüestionar el que percebem i a qüestionar allò que donem per cert. La paraula Matrix prové del llatí mātrīx, derivat de māter ‘mare’, i fa referència a un origen o estructura generadora. A Matrix, la «realitat» no és més que una construcció artificial, un sistema de control que manté els humans encadenats, com a la caverna de Plató.

La nostra Matrix moderna és molt semblant: el consumisme, les xarxes socials i els mitjans de comunicació ens mantenen atrapats en una il·lusòria sensació de llibertat. Com el «Neo», també rebem una crida per despertar, però pocs s’atreveixen a respondre-la.

Les màquines versus els éssers humans

L’any 1999, Matrix ja anticipava un dilema que avui és més rellevant que mai: l’enfrontament entre els humans i la intel·ligència artificial. Situada en un fictici 2199, la pel·lícula presenta un món on les màquines prenen consciència i sotmeten la humanitat, usant-la com a font d’energia.

Tanmateix, la distopia de Matrix és molt més a prop del que ens imaginem. Els telèfons intel·ligents, els algoritmes i les grans corporacions tecnològiques ja actuen com una mena de «govern paral·lel», influint en la nostra percepció de la realitat, en les nostres decisions i emocions. Matrix no és el futur: és el present.

Reflexió final: «No hi ha cullera»

Un moment memorable de la pel·lícula ocorre quan un nen li diu al «Neo»: «No hi ha cullera». Aquesta frase simbolitza un principi filosòfic profund, expressat, per exemple, en el primer principi del Kybalión: «L’univers és mental». Les limitacions que creiem tenir són construccions mentals. La realitat és modelable; som nosaltres qui la creem amb les nostres percepcions i creences.

Aleshores, què hi ha?

L’Amor. Tan antic, tan cert, tan simple i, alhora, tan desconegut. Però no l’amor romàntic, sinó l’Amor com a principi universal, com la força que salva al Neo i que ha estat, al llarg de la història, el motor del despertar humà.

L’Amor és el que salva al nostre heroi. L’Amor, font de vida, mantenidor de l’existència i el que permet renéixer. És la companyia dels qui segueixen el mateix sender, caminant, seguint les passes dels qui han passat abans i han deixat  fites per als qui encara no han nascut. Així, es fa camí.