A Bonn, Alemanya, un 16 de desembre de 1770, va néixer un dels compositors més cèlebres de la història de la música, el llegat de la qual va ser una gran influència en l’evolució posterior d’aquest art. Endevines de qui es tracta?…
I si et dic que aquest any 2020 se celebra el seu 250° aniversari?
Segur que ja ho has encertat, no podia ser ningú més que el gran Ludwig van Beethoven, sobrenomenat “el genial sord”, un dels més grans genis musicals de tots els temps.
Vam tenir el plaer d’assistir a la conferència que la nostra estimada Olga Sala, cantant lírica i voluntària de N.A. Sabadell, ens va delectar sobre aquest gran compositor.
La seva música, plena de força i bellesa, ens mostra el camí de heroisme que ell mateix va haver de recórrer per a superar les dificultats i que ens convida a fer el mateix.
I quan escoltem la seva música, realment sentim que podem fer-ho!
La conferència es va centrar no tant a aprendre sobre Beethoven, sinó a aprendre d’ell, del seu exemple vital davant la vida i les seves circumstàncies, que tant li van marcar i van suposar un gran repte en el seu dia a dia musical, la seva gran faceta heroica.
Beethoven, va ser un pioner en molts aspectes professionals i els seus avanços musicals i estètics rupturistes van trigar dècades a ser compresos, convertint-se així en vida en el gran mite de l’era romàntica.
Va revolucionar el llenguatge musical de la seva època amb les seves innovacions de tal manera, arribant-se a dir que va marcar un abans i un després en la història de l’art. Un home avançat al seu temps!
El destí va voler, com ell molt bé sabia, que estava destinat a revolucionar la història de la música.
Vegem ara una mica la part personal d’aquest geni.
Solia dir que preferia a un arbre que a una persona. Sempre va expressar en els seus escrits la seva gran passió per la naturalesa, especialment pels boscos que envoltaven Bonn i Viena, per on solia passejar en solitari. Se sentia més comprès prop d’arbredes i ocells que d’éssers humans. I això es pot observar en la Simfonia n°6 en fa major, op 68, Pastoral, on va voler evocar els sentiments que li suscitaven el paisatge, així com també alguns estereotips bucòlics de la tradició musical i que va utilitzar de forma renovada. Aquesta obra, simbolitza la redempció, o consol, que el mestre trobava en la natura.
Curiosament, en la seva faceta més humana i íntima, sempre va tenir un gran anhel d’amor del qual es va veure privat en la infància. No es va arribar a casar mai i això que va estar enamorat moltes vegades, però gairebé sempre per un curt espai de temps.
Però sí que va tenir un gran amor: la humanitat sencera. I va compondre el major cant a la fraternitat humana que s’hagi escrit mai: l’Himne a l’alegria, al final de la seva meravellosa Novena simfonia (l’Himne de la humanitat, que és com hauria d’haver-se anomenat segons M. Roso de Luna) el judici del qual va resumir Wagner amb aquestes soles paraules: «Som tan ingenus que continuem escrivint simfonies, sense adonar-nos que l’última fa temps que va ser escrita».
El seu gran secret va ser que als vint-i-set anys va començar a patir símptomes de sordesa; als trenta un anys havia perdut ja el 60% d’audició. Per això el 6 d’octubre de 1802, pensant ja que no es recuperaria mai més, va escriure el Testament de Heiligenstadt.
Se sentia abandonat ja a les mans del destí i fins i tot pensant en el suïcidi, per això va escriure una carta als seus germans Carl i Johann, carta que van trobar després de la seva defunció en un calaix del seu escriptori. Per sort, la carta mai va veure la llum. Textualment deia en un dels seus paràgrafs: «em sembla impossible abandonar aquest món fins que hagi expressat tot el que sento en el meu interior…».
Tal era el seu pesar, que li van rondar pensaments suïcides que només es van detenir pel poder del seu art.
No va ser fins a 1806, que en l’esbós d’un dels seus quartets revelava de manera pública la seva sordesa; aquest mateix any va escriure el Concert per a violí, op 61.
Cal dir, que Heiligenstadt era en un petit poble separat de Viena, on Beethoven, per recomanació del seu metge, va anar per a descansar en l’època estival del 1802. El Dr. Schmitd creia que amb solitud i silenci durant una temporada en el camp, podria descansar la seva oïda i recuperar la seva salut. I així ho va fer fins al final dels seus dies, ja que l’estiu era l’època en què més se li apareixien les seves idees musicals i que anotava en els seus innombrables quaderns d’anotacions, per a així a l’hivern passar-les en net i acabar-les a la calor de Viena, ciutat on vivia.
Des de 1812, es va veure obligat a usar otòfons per a escoltar les seves composicions, i ja després, als 46 anys, ja no podia escoltar cap so. D’aquí els famosos Quaderns de converses.
Se sap que el piano era el seu instrument favorit, el seu instrument de capçalera. D’aquí la seva col·lecció de 32 sonates per a piano, una dels cims de creació musical de tots els temps. Aquestes partitures pianístiques van ser un valuós testimoniatge de la seva pròpia existència, ja que la intimitat del piano li va permetre reflectir el seu intens món interior. Fins i tot se sap que va ser el que més va exigir als constructors per a millorar la sonoritat i resistència dels fortepianos vuitcentistes. La brillant Sonata n° 21 en do major, op. 53, va ser escrita com a resultat de les cerques tímbriques del compositor amb l’instrument, gràcies a la signatura francesa Érard.
I, ja per a finalitzar, entre les seves curiositats està que va ser el primer a escriure una simfonia que incloïa solistes vocals i cor. També va ser el primer compositor rellevant a utilitzar en les seves partitures les indicacions metronómiques concretes, que marcaven els tempi en les seves obres.
No cal dir que ens rendim davant tal geni, davant les seves magnífiques i brillants obres, davant el seu gran amor per la música, davant la seva gran fortalesa i davant el seu gran afany de de superació.
Feliç aniversari, amic musical!
Cal comentar que els fons recaptats de les entrades per a la conferència es destinaran íntegrament a La Marató de TV3, la 29a edició ja, que enguany està dedicada a la Covid-19. La Fundació La Marató ha recaptat més de 197 milions d’euros i ha finançat 872 projectes de recerca, amb la implicació de 1.369 equips i 8.000 investigadors, tot això possible gràcies a la solidaritat ciutadana. Un projecte que és una de les principals fonts per a impulsar la recerca biomèdica a Catalunya i també com a plataforma de sensibilització i divulgació social de les malalties que en ella es tracten.
