Mites cèltics a Sabadell

D’antigues tradicions orals ens arriba el poc que es coneix de la mitologia cèltica, una cultura molt arrelada en la naturalesa com a mitjà de vida lliure i salvatge, que vivien en poblats amb habitatges de fusta, sent els boscos els seus temples.

Sabem poc d’ells perquè no tenien escriptura. I aquí comença la nostra aventura… Olga Sala, cantant lírica i professora de filosofia comparada d’Orient i Occident en Nova Acròpolis Sabadell, va ser la conferenciant que ens va delectar i va descobrir molts dels misteris cèltics divendres passat en la seu de Sabadell.

Partim de la base que els mites són maneres d’explicar realitats psicològiques que, mitjançant els símbols, ens fan connectar amb un estat de consciència superior. Són relats aparentment “fantàstics”, generalment indefinits en el temps i en l’espai, i són protagonitzats per personatges que no sabem si van existir realment o no, però que, en realitat, ens parlen de temes universals, de realitats psicològiques dels éssers humans, encara que amagades darrere de símbols: ens parlen d’amor, d’heroisme, de saviesa, d’intel·ligència, de voluntat…

Històricament, eren uns pobles d’origen indoeuropeu, que van ocupar l’Europa central cap al segle IX aC. D’allí van passar a les illes britàniques i després al nord de la península Ibèrica. Van desaparèixer com a poble cap al segle I dC, en què van quedar romanitzats, excepte a Irlanda, que és on s’ha conservat més d’aquesta cultura.

Les seves gents eren fortes, valentes, molt imaginatives (fins i tot ratllant la fantasia) en les seves formes d’expressió artística; se sap que fins i tot Alexandre el Gran, l’any 335 aC, va signar un pacte d’amistat amb ells.

En comparació amb els seus contemporanis grecoromans eren extravagants, per dir-ho així. Eren grans guerrers, excel·lents orfebres i molt bons comerciants, però tristament, per no tenir escriptura pròpia, moltes de les seves creences s’han perdut en els temps, deixant-nos només petits rastres. La seva organització era tribal, sense una idea d’Estat unificat, encara que compartien llengües semblants i les mateixes creences, al voltant de les quals van aparèixer els seus mites.

Els coneixem gràcies als bards, antics poetes que transmetien de poble en poble de manera oral gestes i històries, que es van dedicar a cantar les seves gestes i van anar transmetent les seves tradicions, fins que aquests van desaparèixer, i amb ells tota la seva cultura; per sort, tenim informació pels romans, els amanuenses cristians de l’època.

Els druides eren la màxima autoritat d’aquest poble i eren els coneixedors del profund, els savis. Els celtes els tenien un gran respecte; de fet, es podia arribar a trigar vint anys a ser druida. La seva funció era intervenir amb el poble i el sagrat. Dominaven les lleis de la naturalesa i les comprenien, fins i tot interpretaven els signes divins. Va ser l’emperador Tiberi qui va dissoldre el druïdisme, i per això, va passar a la clandestinitat fins al s. XV. Tenim constància d’edictes d’aquesta època contra ells on queda reflectit aquest fet.

Els celtes consideraven que tot té ànima, vida, i per això la naturalesa els era una cosa sagrada, era el seu temple. Tot ho feien a l’aire lliure i prop de l’aigua. Consideraven que els arbres i alguns animals eren sagrats, com el roure per exemple, o el cérvol, el toro, l’os o el cavall. Com a valents que eren, no temien a la mort, creien en la reencarnació.

Tenim algunes antigues històries paganes i també llegendes medievals; valgui com a exemple la de Tristà i Isolda.

El que ens ha arribat sobre els mites cèltics és el que van recollir els historiadors romans, com Juli Cèsar, Lucano, Plini el Vell o Virgili, i també els amanuenses, monjos medievals cristians, descendents d’aquells celtes antics, que van recollir algunes d’aquestes tradicions que els havien arribat oralment i les van posar per escrit, encara que en alguns casos, “convenientment arreglades” segons la moral dels nous temps.

Un tal Nennius va recopilar en el segle XI el Lebar Gebala o Llibre de les invasions. Es tracta de l’epopeia mítica d’Irlanda, que explica que aquesta terra estava habitada pels fomorians, gegants deformis, alguns sense braços i altres amb cap d’animal, fills de Domnu, déu de l’abisme i de la foscor. Aquests gegants van ser vençuts pels Tuatha de Dana, descendents de la Deessa Mare Dana, éssers de llum arribats d’occident.

D’aquests Tuatha de Dana van sortir alguns dels déus cèltics, com Lug, el Senyor de la Llum, Dagda, el Senyor de la Saviesa i de la Vida, o la deessa Eriu, que va donar nom a la terra d’Irlanda (Eire en gaélico).

També tenim a la deessa Gallimarsot, que va maleir als homes del Úlster perquè no l’havien volgut ajudar davant una injustícia. Els va condemnar a sofrir cada nou mesos, durant cinc nits i quatre dies, dolors similars als del part, deixant-los inútils per a la guerra. I d’aquesta maledicció només es va alliberar Cuchulain, el gran heroi cèltic.

Cuchulaines denominat per alguns com el “Aquil·les cèltic”. Com tants herois de la mitologia, era fill d’un déu (Lug) i una mortal. Era fort i valent, i estava investit de poders sobrenaturals facilitats per la seva mestra, l’embruixadora Scathach. Es va veure obligat a lluitar tot sol contra un exèrcit que volia envair el Úlster, ja que els altres homes estaven paralitzats per la maledicció de Gallimarsot, i només va poder ser vençut mitjançant la màgia. Desposseït de les seves proteccions físiques i màgiques, va lluitar fins al final “sense que el seu cor defallís en cap moment”. Finalment, va ser ferit enmig del pit, i ell, amb les seves últimes forces, es va lligar amb el seu propi cinturó a una columna per a morir dempeus. El mite de Cuchulaines el mite de l’heroi que s’ha repetit al llarg de totes les cultures de tots els temps: Gilgamesh a Mesopotàmia, Aquil·les, Perseu, Teseu i altres a Grècia, o, més pròxims a nosaltres en el temps, Luke Skywalker en La guerra de les galàxies, o Harry Potter. Tots ells són personatges que han hagut d’enfrontar dures proves usant la seva força interior, el seu valor i la seva capacitat d’estimar.

També es va parlar de l’amor com a gran força còsmica que tot l’uneix, i que queda reflectit en un dels mites més bells: el de Tristan i Isolda, que ens parla de la trobada de l’ésser humà “material” (Tristan) amb la seva pròpia ànima immortal (Isolda). Els dos s’enamoren quan beuen un filtre d’amor, que simbolitza la presa de consciència, de manera irremeiable i eterna. Un ésser humà que ha pres consciència que és una ànima envoltada de matèria ja no pot tornar enrere; no es pot adormir l’ànima que ha despertat realment.

Al principi, la història d’amor és difícil. Tristan és ferit diverses vegades per llances enverinades, que simbolitzen els desitjos i les aversions de la vida quotidiana, i ha de ser curat per Isolda, la seva pròpia ànima, que coneix el camí a seguir. Al final, Tristan mor de resultes de l’última ferida. Isolda, que ha arribat tard, es fica al llit al seu costat i mor també. Tristan i Isolda, matèria i ànima unides per un amor indissoluble, han transcendit la vida en aquest món.

Una bella història on l’amor lluita contra tota mena d’obstacles. Un drama psicològic que escapa a tota mena de normes i sentits morals, centrant-se en els sentiments dels protagonistes, ja que ella era una princesa irlandesa que s’havia de casar amb el rei Marc, i ell era nebot i vassall del rei. Richard Wagner va fer una òpera d’aquesta història de gairebé quatre hores, que com no podia ser d’una altra manera, va resultar ser d’una grandíssima exigència tant per als cantants com per als oïdors. Una volta al romanticisme on l’ego desapareix per a fondre’s amb l’ànima del món.

I així es va tancar aquesta interessant conferència, on vam poder aprendre i conèixer una mica més d’aquesta cultura, impregnada amb un halo romàntic d’olor de bosc i mar i embolicada en màgia i poders ocults.