Avui us parlarem d’un intel·lectual, un místic, filòsof, filantrop, astrònom, poeta, escriptor, algú amb el do de l’eloqüència i amb una gran sagacitat subversiva, cosa que li va permetre comprendre molt bé el que estava fent. Com molt bé deia, «aprendre és el mitjà que té la naturalesa humana per apropar-se, a poc a poc, a la perfecció». Sens dubte, tenim davant nostre a un dels més grans savis del segle XVI.

La conferència Giordano Bruno: amor i entusiasme infinit va estar a càrrec de Carolina Arenas, voluntària de Nova Acròpolis Sabadell i internacionalista especialitzada en cultura de la pau i transformació pacífica de conflictes. Val a dir que la ponent va executar una brillantíssima exposició sobre aquest gran -com ell mateix es presentava- rebel alliberador del pensament i de la humanitat, concebut a través de la restauració, la regeneració de l’individu i del cosmos a través de la filosofia. Ell va alliberar l’ànim humà i el coneixement, presentant un univers infinit com un poderós atreviment.

Tot i que en una hora de temps és impossible explicar la grandesa d’aquest ésser tan multifacètic i ple de valor, sí vam poder viure una petita aproximació al seu món a través de les seves idees, com un joc artístic de la memòria i la imaginació, i així descobrir la meravella de l’infinit univers, del seu infinit amor i entusiasme.
Ara ens situem una mica en el que va ser la seva vida …

De nom Filippo Bruno Savolino, va néixer a Nola, un petit poble al sud d’Itàlia molt a prop del Vesuvi, l’any 1548; per aquest motiu fos conegut com Giordano Bruno Nolano. Ja des de molt petit va mostrar una gran inquietud i energia, que va bolcar cap a un gran interès per aprendre tot el que estigués al seu abast, i curiosament ho va fer contemplant la naturalesa del seu entorn. Era un ésser que estimava la llibertat, una llibertat que va defensar durant tota la seva vida tant per a si mateix com per a tota la humanitat. Va estimar molt a la seva mare, qui li va ensenyar a llegir, i va tenir la gran sort que ella ho recolzés i acompanyés en les seves petites entremaliadures, com quan s’escapava de casa per estirar-se a l’herba o per pujar a les torres de la vila, des d’on contemplava i admirava allò que seria la inspiració dels seus dies i de la seva ànima, la meravelles i la bellesa del cel estrellat, aquest cel que tant va estimar.

També sabem que va ingressar a l’Orde dels Dominics, a San Domenico Maggiore, de Nàpols, on va revisar i va estudiar les obres d’importants filòsofs clàssics i els actuals de la seva època, així com les seves doctrines, entre ells Paracels, sant Agustí, Tomàs d’Aquino o Nicolau de Cusa. I encara que va reconèixer repetidament que en un convent no aconseguiria necessàriament la felicitat, sabia que almenys entre llibres aconseguiria la perfecció buscada. «Abans d’acatar els vots solemnes o perpetus, sempre podré demanar una pròrroga per seguir estudiant» (G. Bruno).

Bruno va estudiar apassionadament els ensenyaments dels antics, ja que no només havia descobert el pensament copernicà, sinó que també va emprendre els seus propis experiments de pensament, amb criteris molt forts i innovadors, als que mai els va posar fre ni es va guardar per a ell les seves conviccions. Com a gran humanista que era, posseïa unes enormes ànsies de saber i un inusitat entusiasme pel coneixement. Va fer de la filosofia una passió vital. També va emprendre nombrosos viatges per Europa visitant Roma, Gènova, Torí, Venècia, Pàdua i Milà, i, d’aquesta manera, va entaular contacte amb nombrosos filòsofs, pensadors i poetes, fins i tot amb les corts de reis com el rei Enric III i la reina Isabel, i va impartir ensenyaments en importants centres acadèmics a Suïssa, França, Gran Bretanya i Alemanya.

Com prolífic escriptor que va ser, donades les circumstàncies extremes que va haver de travessar, destaquen entre les seves obres: De l’infinit univers i els mons, El sopar del Dimecres de Cendra, L’expulsió de la bèstia triomfant, Dels heroics furors, Dels vincles a general i Les ombres de les idees.

Com a bon renaixentista que era, va viure una gran època de revolució cultural que va donar un gran impuls al coneixement, un tornar a donar vida als ideals, a la llibertat, a un renéixer en les capacitats humanes que buscaven plasmar bellesa en totes les seves expressions. Tot això li va suposar la inspiració perfecta per poder desenvolupar els valors humans amb una energia palpitant d’un futur prometedor, un futur més bell, més bé, més just i veritable. Com a “solcador del cel“, terme que ell mateix es va adjudicar, va franquejar les muralles del món amb la força de la seva imaginació per accedir a l’univers infinit, que presentava de manera que aconseguís a tot aquell que volgués aprendre i anhelés una mica de saviesa, per sobre de la persecució i pors que afligien als pobles en aquesta època. Una proposta filosòfica emancipadora que enriquia i conferia noves capacitats a les persones. Bruno, amb la seva immensa inquietud i curiositat, es preguntava: si el poder, la bondat o la intel·ligència còsmica que ha creat tot el que existeix és infinit, llavors les seves expressions, les seves manifestacions, també han de ser infinites? Ell creu profundament en un univers infinit capaç d’albergar infinits sols i infinits mons. I afirma: cada individu, cada element d’aquest univers infinit pot comprendre a aquesta naturalesa superior, aquesta saviesa o intel·ligència còsmica que tot ho governa. I millor encara, cada ésser pot arribar a servir-se d’aquest poder per crear un món infinitament millor. Per això, va guardar sempre una ànsia, un impuls saludable de rebel·lió, un gust per la recerca de la veritat, i per això va defensar el dret de tots els éssers humans a pensar com volguessin.

Tota aquesta visió mística i artística de l’infinit es recolzava en el camí de la vivència del filòsof, i per això, per a Bruno la filosofia era el coneixement demostratiu que coneix l’estructura profunda de la natura i que, a través d’ella, coneix la divinitat, la qual s’expressa o manifesta en efectes la producció és en si mateixa la naturalesa infinita i eterna. Per aquest motiu trenqués abruptament amb tot allò mediocre per assolir amb serenitat la bellesa de l’infinit materialitzat en el cel estrellat.

I així és com va inspirar tota una doctrina, un tractat filosòfic d’universalitat, sobre la qual el filòsof alemany Ernst Cassirer va dir: «Aquesta doctrina va suposar el primer i decisiu pas cap a l’autoalliberament de l’home, ja que l’home ja no viu confinat pels estrets murs d’un univers físic finit». I Bruno ens ofereix uns recursos per  inventar o reescriure el món a través de la imaginació i la memòria, vehicles que ens permetran remuntar-nos a les altures lluminoses del cel per fondre la matèria, la forma, amb l’ànima de l’univers, amb aquest principi de la naturalesa intel·ligent que mou, organitza i il·lumina tot el que existeix. Memòria com a art, com a procés i mètode que ens connecta de manera temporal com a reflex de l’entesa universal infinit i atemporal; i imaginació com a vehicle de l’ànima i de l’enteniment, de la llum i la vida, un poderós motor per a la reforma de l’entesa que pugui projectar moralment en nosaltres, a favor d’aquesta llum de l’enteniment superior que ens governa i de la qual formem part. I és així com el vincle, la trobada que això produeix del que inferior amb el superior suposa la meravella de la creació heroica.

«L’única cosa que realment és lloc és el buit infinit, que és res, no perquè no contingui res sinó perquè és res pel que fa a res arriba a definir-lo, res arriba a satisfer-, a imitar». (Giordano Bruno).

Bruno és aquest gran entusiasta que ens eleva a força de fer-nos veure que quan l’entusiasme s’instal·la en el nostre cor es produeix una exaltació de l’ànim. I quan ens vam entusiasmar per aquesta bellesa i lluminositat de l’univers infinit, connectem amb el sentit de la vida i ens fa romandre alegres davant l’adversitat, ens fa buscar la saviesa per millorar-nos com a persones i ser útils a aquest propòsit de construir un món més bo, més bell, més just i millor.

Entusiasmar-se és oblit, sinó tot el contrari; entusiasmar és el record de l’ànima. El que s’entusiasma recorda, de re-cordis: ‘tornar a passar pel cor’; s’eleva a l’amor heroic que ens dóna la possibilitat de realitzar els més alts somnis i donar grandesa a les coses estimades.
Quan l’ànima recorda, desperta cap a aquest enteniment universal la saviesa i la bellesa.

Bruno va tenir una vida plena de dificultats i persecucions, que el van portar a ser jutjat pel tribunal de la Inquisició i condemnat per heretge, sent portat a la pira el 17 de febrer de 1600. Un acte que va posar fi a la seva vida però no a les seves idees. L’acte més gran de justícia que podem fer, 421 anys després, és recordar-lo i reviure les seves nobles idees amb la fortalesa de les nostres accions. Accions adreçades a desenvolupar valors i a aportar valor a la societat, una societat que tant ho necessita. Ell va viure enamorat de l’anhel dels savis, que van insistir sense descans en l’ “harmonia mundi” a favor de la “priscasapientia”, la unió de tot el coneixement, la reunió i l’harmonia dels contraris.

La nostra lluita com filòsofs és una lluita reivindicativa de la saviesa, potenciada amb entusiasme i esforç per superació, per la conquesta de la dignitat humana i la llibertat de pensament que cerca unir-se a la llum del coneixement superior, l’entesa universal. Defensem un món més lliure, més integrador, més bo, bondadós i just. Plasmem aquesta harmonia mundi que ell va pretendre en benefici de la unitat, del bé, dels eterns ideals del cel a la terra.

«Els homes excepcionals, heroics i divins superen les dificultats del camí i arrenquen un palmell immortal de la necessitat. Potser no arribaràs a aconseguir la teva meta, però així i corre la cursa. Inverteix les teves forces en tal empresa. Segueix lluitant amb el teu últim alè» (G. Bruno, El sopar del Dimecres de Cendra).