T’imagines com havia de ser en el s.VIII a. C.. estar a Olímpia veient o participant en uns jocs olímpics ?

Els que hem tingut la sort de poder ser presents en els JJ.OO. que s’han celebrat aquest passat mes d’agost en Chinchilla de Montearagó, Albacete, hem pogut reviure una miqueta aquest esperit esportiu que es remunta ni més ni menys que a l’any 776 a. C. Veure, viure i sentir aquest entusiasme, tant en els participants com en els espectadors, ens ha omplert d’orgull pel fet de poder ser allí i sentir-nos durant uns dies una mica grecs i atletes.

Com s’esmentava abans, les primeres olimpíades es van celebrar en el S.VIII a. C.. a Olímpia, Grècia. Això se sap perquè s’ha trobat documents on es va escriure per primera vegada els noms dels guanyadors d’una carrera, encara que és possible que anteriorment ja s’haguessin celebrat uns altres i no s’anotessin. Els JJ.OO. i Olimpíadas, originalment es van dir així perquè se celebraven en la muntanya d’Olímpia a Grècia. Cada quatre anys es reunien, entre els mesos de juliol i agost, els millors atletes de cada ciutat-estat de l’antiga Grècia per a competir en honor a Zeus, déu pare de la mitologia grega. Dada curiosa és que mentre se celebraven els jocs, les guerres i conflictes que hi hagués entre ciutats i regnes es paraven. Això ja ens dona una pista de la importància que tenia aquest esdeveniment!.

El valor dels jocs olímpics va ser múltiple: representaven una manifestació religiosa d’acostament als déus, contribuïen al desenvolupament harmònic del cos i l’ànima i afavorien l’amistat entre els pobles i ciutadans.

Compte Pausanias, historiador grec, que Hèracles Ideo i els seus quatre germans van córrer a Olímpia per a entretenir a Zeus quan aquest acabava de néixer; Hèracles va ser el primer a arribar i com a premi li van col·locar una corona d’olivera al cap. Així ens conta la llegenda com va començar la celebració dels JJ.OO. en honor a Zeus.
Una altra teoria, segons escriptor grec Píndaro, és que va ser un dels fills de Zeus qui va construir el primer estadi olímpic en honor al seu pare…

Històricament, les Olimpíadas van durar més de mil anys abans que es prohibissin. I no va ser fins a l’any 1850 de la nostra era que un metge britànic, William Penny Brookes, va organitzar uns JJ.OO. en Wenloock, uns jocs locals en un petit poble anglès de Much Wenloock, perquè volia recuperar les olimpíadas en els nostres temps moderns.
Aquests al seu torn, van inspirar a un jove aristòcrata francès, Pierre de Coubertin (1863-1937), esportista i educador a qui li interessava l’èxit de la cultura esportiva a l’Anglaterra victoriana. Coubertin creia que l’atletisme competitiu desenvolupava valors morals i socials com la companyonia, el joc net i l’orgull nacional, a més de fomentar la fraternitat i competència pacífica entre nacions. I així va ser com es va convertir en el fundador dels JJ.OO. moderns.

Tornant a la història, l’estadi d’Olímpia, el Panathinaikó, es va construir l’any 329 a. C.. Se’n deia també “Kallimarmaro”, que literalment significa marbre bell, perquè estava construït en marbre pentàlic d’un color daurat brillant. Curiosament es va construir sobre una estructura de fusta més antiga, la qual cosa ens pot donar una pista que abans d’aquest any ja existia un altre estadi més antic fins i tot.

En les antigues Olimpíadas, només participaven els ciutadans homes i lliures de Grècia, estant vetat als esclaus, els residents estrangers i les dones. No va ser fins a l’any 1900, en els JJ.OO. de París, que per primera vegada les dones van començar a participar, però només en tennis i golf. L’any 1912 es va afegir la natació femenina i al llarg del s.XX més esdeveniments per a dones. Per fi, en el 1991 es va declarar que tots els esports nous que s’agreguessin havien de ser per a tots dos sexes. I en 2012 es va afegir la boxa femenina en els JJ.OO. d’estiu de Londres. Això va suposar la igualtat en el programa olímpic per primera vegada en la història!

De ser originalment uns jocs d’origen religiós i esportiu, van passar a ser d’una activitat esportiva amateur a l’Anglaterra rural a un esdeveniment internacional, fins a l’actualitat, que són una celebració global de diversitat, competència pacífica i de perseverança.

És l’any 1894 que es gesten els JJ.OO. en la Universitat de la Sorbona a París i es funda el primer comitè olímpic internacional, el COI, el primer president del qual va ser Demetrio Vikelas, de Grècia. Els jocs inagurals van ser a Grècia, país d’origen de Vikelas i lloc de naixement dels JJ.OO. La idea era que la ciutat amfitriona girés cada quatre anys per a així internacionalitzar més els jocs. Això va suposar que des dels primers jocs olímpics moderns en 1896 aquests no tornessin a Atenes fins a l’any 2004, coincidint amb el 100è aniversari dels jocs.

Va ser Pierre de Coubertin qui va crear les bases i reglaments dels JJ.O.O moderns, les cerimònies d’inauguració i clausura, el reglament de competició i les medalles olímpiques. Els jocs moderns es van inagurarar el 5 d’abril de 1896 a Atenes i van durar del 6 al 15 d’abril, van participar 14 països i 241 atletes en 9 esports i 43 esdeveniments esportius, en un estadi ple al complet per 80.000 espectadors; i van arribar per mar des d’Europa, Oceania i Amèrica del Nord, perquè clar, en aquells temps no havien avions com ara. És curiós que al principi només es donaven medalles als guanyadors del primer i segon lloc, una branca d’olivera i un diploma de part del Rei Jorge I de Grècia, que va ser qui va presidir les cerimònies d’inauguració i clausura dels jocs al seu país natal.

És molt bonica la història de com dues mil anys després un adinerat benefactor grec, Evangelos Zappas, va pagar per l’excavació i restauració de l’estadi, per a celebrar uns JJ.OO. nacionals, entre els anys 1859 i 1888. Van crear un gran precedent per als JJ.OO. inagurales del 1896.

Els anells de l’emblema olímpic són deguts als cinc continents del món i els colors es van triar per la combinació dels colors de cada bandera nacional; va ser creat per Coubertin l’any 1912, setze anys després. Els anells estan enllaçats com a símbol d’unió i es va oficialitzar en el 1920 en els JJ.OO. de Bèlgica. Els símbols dels JJ.OO. són: la torxa, la bandera, el jurament, l’himne i la corona d’olivera. I ja per a acabar una curiositat més: el lema dels JJ.OO. és “Citius, Altius, Fortius”, que significa més ràpid, més alt, més fort. Això és un anomenat als atletes perquè s’esforcin per l’excel·lència personal en tot el que facin. Va ser creat pel pare Henri Didon, gran amic de Coubertin; l’any 2021 es va afegir “Communiter”, que significa junts.

Així que des de Sabadell, celebrem que puguem seguir per molts anys més anant a Chinchilla a celebrar i participar en aquests fantàstics JJ.OO., emulant a aquests valents grecs que un dia van decidir que l’esport és una mica més a competir i superar reptes esportius. Que l’esperit original d’aquests jocs mai es perdi, és a dir, la fraternitat, la companyonia, el pacifisme, la perseverança i els valors socials i morals.

Sabadell va tenir l’honor d’emportar-se tres medalles: una de plata i dues de bronze, gràcies a les companyes Maider Veliz, Aida Toro i el grup de teatre de Sabadell, en les categories de música, carrera de 4x400m. i teatre respectivament.

Ara ja amb moltes ganes que arribin els pròxims JJ.OO. i tornar a viure aquests instants màgics de competició i companyonia. El de menys és guanyar, l’important és participar i superar-se i poder dir: jo vaig ser allí, ho vaig viure i no ho oblidaré mai en la vida!

Com va dir Coubertin: la vida és simple perquè la lluita és simple. El bon lluitador retrocedeix però mai abandona. Es doblega però no renúncia. Si l’impossible s’aixeca davant ell, es desvia i va més lluny. Si li falta l’alè, descansa i espera. Si és posat fora de combat, anima als seus germans amb la paraula i la seva presència. I fins quan tot sembla esfondrar-se davant ell, la desesperació mai l’afectarà…