Al juny, els voluntaris del Taller Fidias de Nova Acròpolis Barcelona ens van portar a tots per un viatge que partia de Mesopotàmia, amb parades a Egipte i Grècia i acabava a Roma, presentant-nos com l’art de l’escultura d’aquestes civilitzacions representa un camí de coneixement de la vida i de l’ésser humà.

L’ésser humà és part de la naturalesa. És un microcosmos que reflecteix les grans lleis, com per exemple la llei de correspondència del Kybalión: “Així com és a dalt, és a baix”, tal com ens recordava  l’Óscar, un dels ponents.

A Mesopotàmia
L’Artur ha fet un recorregut pels quatre mil anys d’aquesta cultura.
Ciutats com Ur o Babilònia han estat escenari d’escultures on la connexió amb el diví es reflectia directament en aquesta mena d’expressió artística. Des de les mans, a l’altura del cor, o els ulls, expressius i grans, veiem una sèrie d’imatges serenes i devocionals.
Una curiositat són els segells devocionals, com, per exemple, el dedicat a la deessa Ishtar, on el lleó, la massa, les seves ales i el cos nu, demostren la gran força i poder que aquesta representació de la deessa tenia en aquesta civilització.

Arribem a Egipte
Ara, guiats per l’August en els misteris de la civilització egípcia, pel que fa a l’art de l’escultura, sembla que han arribat a la perfecció.
Els símbols, fins i tot sense tenir forma antropomorfa, representen a l’ésser humà, com, per exemple, l’Ank (clau de la vida i dels misteris), que sí que estilitza el cos humà, i intuïm que justament a l’interior de tots nosaltres és on estan aquests misteris per a ser descoberts. El Tjet representa la columna de l’estabilitat que tot egipci hauria de plasmar.
Com entenien els egipcis als déus? Forces de la naturalesa que ells representaven amb la forma antropomorfa o en forma d’animals.

La deessa Maat
Deessa en forma de dona sagrada, símbol de la fertilitat, de l’ordre, de la justícia; bàsicament, l’arquetip del sentit més elevat de la vida al qual un egipci podia aspirar. En el moment del judici de l’ànima, la ploma de Maat seria el contrapès al cor d’aquesta ànima (el cor com a símbol de la consciència) en la bàscula que Anubis controlava. D’aquest judici depenia si l’ànima aniria al “paradís” o tornaria a encarnar en la terra.

La perfecció en forma d’estàtua
L’estàtua sedent de Kefrén, en pedra de diorita, una de les més dures en l’escala de duresa dels minerals, és considerada una de les escultures més perfectes d’aquesta civilització.

Parem per a observar al grec Discòbol
La Pilar ens va convidar a tots a observar la imatge de la reproducció en marbre del Discòbol, i a llegir el missatge simbòlic que ens vol transmetre. Valors com a verticalitat, introspecció, puresa, senzillesa i simetria, que ens inspiren en la cerca de la bellesa.
Entre les diferents ciutats-Estat gregues trobem un esperit comú, el desig de reflectir l’arquetip diví en la imatge de l’ésser humà. Sense mai parar en el temps, han provat molts mètodes de fer-lo en diferents etapes, que podem classificar com a arcaica, clàssica i hel·lenística.
La nuesa del cos representa la nuesa de l’ànima, harmònica, bella i equilibrada.
En l’època clàssica, els valors destacats en les estàtues són la fortalesa, la força física i l’esforç que hem de mantenir en la plasmació de les idees.
Fidias, gran escultor grec, crea la tècnica dels draps mullats, que era un relleu especial i que consisteix a representar les transparències del cos humà produïdes quan la roba està mullada.

En l’època hel·lenística s’estableixen els cànons grecs, que són uns certs preceptes, que fan referència a un model de característiques perfectes que els grecs plasmaven en les escultures per a inspirar-nos a viure’l en el nostre interior.

La parada final del viatge, la Roma republicana i la Roma imperial

En l’expansió de la Roma republicana, ens explicava l’Antonio, els romans absorbien la cultura de les seves conquestes. Van aprendre dels grecs, replicant les seves estàtues en pedra, ja que les originals eren convertides en armes de guerra per ser de bronze. Però una vegada apresos els cànons grecs, van elevar l’art de l’escultura al “retrat realista”, que consisteix a representar a l’ésser humà, ciutadà de l’Estat romà, el que vivia les virtuts cardinals.

En Cèsar August va revolucionar l’art i el va utilitzar com a motor polític imperial, en el que es va dir la marmorització de l’imperi, amb el culte a l’emperador, unint els cànons amb la representació real del cèsar, donant-li atributs divins.

“Acontenta’t amb parer amb què realment ets”
Marc Aureli dona la pauta que no hem de perdre de vista.

Concloent la xerrada, la Cecilia va assenyalar els punts en comú de totes les civilitzacions de l’art escultòric que sempre ens eleva, que ens connecta amb alguna cosa que és més gran que nosaltres, que verticaliza les nostres actituds i ens assenyala la necessitat de plasmar un camí de coneixement de l’ésser humà.