El club de lectura Els Clàssics No Mosseguen de Nova Acròpolis Barcelona s’ha reunit, durant diverses cites i al llarg de diversos mesos, per a comentar i reflexionar en profunditat sobre una obra tan complexa com bella: la Divina comèdia, de Dante Alighieri.
En ella trobem que l’Infern i el Paradís són dos extrems oposats en els quals transcorre l’obra, la Condemnació i la Glòria, respectivament. I en el centre descobrim tota una muntanya d’ensenyaments i oportunitats: el Purgatori.
Aquest resum del llibre a manera de reflexió i recopilació de frases l’hem subtitulat “Oda al lliure albir”, del qual compartim només algunes reflexions amb la finalitat de motivar a llegir aquest clàssic. Per això, ens permetem començar pel final, abans que pel principi.
Per la seva final, direm que és aquesta una comèdia perquè té un final feliç… però sota l’advertiment que està prèviament subjecta a la recta acció.
Pel seu inici, en canvi, direm que sembla aquesta una tragèdia perquè té un començament infeliç… subjecte a la confiança i a l’esperança.
Mitjançant el punt de partida de la desesperança de l’Infern es pot comprendre la gran dimensió del seu oposat: l’esperança en la felicitat del Paradís.
Com la segona part del subtítol suggereix, ens sembla aquesta obra també un al·legòric cant a l’esperança. Però què és l’esperança? Quedar-se prostrat, esperant el millor, a la mercè dels successos que ens esdevenen? Esperar mitjançant bones oracions una salvació o un cop de sort?
Cap d’aquestes opcions ens sembla que sigui la resposta a la definició d’esperança. Decidim mitjançant una reflexió unísona que l’esperança és un motor d’acció amb dues paraules fonamentals, dos verbs d’acció: ressuscitar i vèncer!
No hi ha esperança si no hi ha confiança a l’interior d’un mateix; així com no hi ha confiança a l’interior d’un mateix si no s’obra mitjançant el bé.
La virtut i el Paradís o la condemnació i l’Infern… És aquest el lliure albir del qual tracta la Divina comèdia.
El tema central d’aquesta Commedia, com el seu primer nom original va ser, és un viatge que fa Dante, al llarg del qual trobarà la seva pròpia identitat a través de multitud de personatges mitològics, reals, històrics i contemporanis de l’autor. Cadascun d’ells representa un vici o una virtut.
