Des de Nova Acròpolis Sabadell s’ha realitzat la conferència Què és l’amor?, a càrrec de M. Ángeles Reina, llicenciada en Filosofia i Lletres, en Dansa i professora de filosofia comparada en Nova Acròpolis Barcelona.

Parlar de l’amor i definir què és no és tasca fàcil. Realment l’amor és un misteri, un bell i misteriós sentiment que a tots ens concerneix d’una forma o una altra.

Estimar és el verb més conjugat en totes les èpoques i temps i prové del llatí Caritas. Els grecs tenien quatre paraules per a matisar sobre l’amor:

– Eros: l’amor físic, l’atracció eròtica.

– Filia: l’amor fraternal, els companys, els camarades.

– Storgé: l’amor d’afecte en la família o amics que sorgeix de conviure i compartir.

– Àgape: l’amor sublim, l’incondicional, l’absolut.

Hesíode, en el s. VI abans de la nostra era, en la seva Teogonia, ens explica que quan l’univers va començar el seu primer moviment del Caos va sorgir Gea, de Gea va sortir Urà, i després Eros el Major, que es manifesta com l’anhel d’unió fins i tot en el pla més dens i múltiple (el pla físic).

Erich Fromm, en el seu llibre L’art d’estimar, postula que estimar és un art difícil i complex i que hem de trobar les seves lleis. Estimar és un art, igual que és un art viure, i per a dominar qualsevol art és necessari arribar a un domini profund tant en la teoria com en la pràctica. I quines són aquestes lleis?… Perquè la cura, la responsabilitat, el respecte i el coneixement.

També tenim a Cupido i les seves fletxes de plom i or. I ens preguntem: per què Cupido té ales, porta un arc amb fletxes i té els ulls embenats? La versió més difosa és que era fill de Venus i Mart, encara que per a Sèneca era fill de Venus i Vulcà. En canvi, per a Ciceró era fill de Venus i Júpiter i hi havia dos tipus de Cupido, un que era violent i capritxós i l’altre suau i delitós, representant així la bellesa de la seva mare i l’audàcia del seu pare, però incapaç de guiar-se per la raó. Diu la llegenda que Cupido es va fabricar un arc i unes fletxes de fusta en el bosc i que, temps després, la seva mare Venus li va regalar un arc i unes fletxes d’or, les puntes del qual eren, d’or uneixis per a concedir l’amor, i les altres de plom per a sembrar l’oblit i ingratitud en els cors. I a més se li va concedir el do que ningú, ni els déus ni la seva pròpia mare, poguessin ser immunes a les ferides produïdes per les seves fletxes. No en va, Cervantes fa esment a Cupido en la seva obra El Quixot de la Manxa amb els següents versos: «Jo soc el déu poderós en l’aire i en la terra, i en l’ampla mar ondosa i quan l’abisme tanca en el seu bàratre espantós. Mai vaig conèixer què és por; tot el que vull puc, encara que vulgui l’impossible, i en tot el que és possible comandament, llevo, poso i vedo».

També és curiós el que tingui ales, que pel que sembla és degut per a indicar que l’amor sol passar aviat, i els ulls embenats per a provar que l’amor no veu a qui es dirigeix ni als seus defectes mentre es fixa en la persona estimada. Així que, segons la fletxa que llancés, si era d’or infonia amor i si era de plom el treia… com un nen capritxós mentre joguineja alegrement i entremaliada. D’aquí ve que als jovençans se’ls regalés un petit Cupido amb ales però adormit.

Convé fer una distinció entre amor i enamorament. Per a Ortega y Gasset, l’enamorament és un estat reduït d’atenció, tenint només ulls per a l’estimat i que ens causa alguna distracció.

L’amor no és l’enamorament, l’amor és com un gran vi; un bon amor és una cosa que es construeix al llarg del temps. Conèixer a l’altra persona requereix temps, anys; conèixer-la i estimar-la a foc lent i poder arribar a la vellesa amb aquest amor. I és que per a conviure han de tenir alguna cosa que els uneixi per sobre de les seves personalitats. Cal saber acceptar-se i respectar-se en les diferències. S’estima, es dona, es cuida i es treballa pel que estimem. Les persones que cuiden donen perquè estimen i el que importa és l’actitud davant la vida.

Així que continuem construint a favor de l’amor, però no qualsevol amor ni a qualsevol preu, sinó de l’amor en majúscules, el veritable i sublim sentiment que ens eleva cap al millor de nosaltres mateixos.