Recentment en la seu de Nova Acròpoli Sabadell, vam tenir el plaer d’assistir a la conferència “Utopies socials”, a càrrec de Sebastián Romero, professor de filosofia en Nova Acròpoli Sabadell.
La clau d’aquesta conferència va estar a fer un recorregut per la història de les utopies. Etimològicament, la paraula utopia va ser inventada per Tomás Moro, que significa “Bon lloc”, per a donar nom a l’illa ideal creada per a la seva obra: Del millor dels estats possibles i de l’illa Utopia. La paraula en si està creada a partir de dues paraules gregues, “ou” que significa no, i “talps” que significa lloc. És a dir, “Lloc que no existeix”. D’aquesta manera, entenem la utopia com una societat imaginària com a plasmació de l’ideal social construït arbitràriament. Per això, el concepte d’utopia adquireix un sentit metafòric, sent sinònim de tot projecte ja sigui social, tècnic, … i no fonamentat científicament; el que seria com la representació d’una idea o societat en la seva forma perfecta, ideal i sense fallades, però la realització de les quals s’allunya de la realitat per la seva impossibilitat o complexitat per a dur-la a terme en la pràctica.
La utopia, l’expressen de manera diferent els filòsofs, perquè per a Plató, la utopia assenyala tant a la societat com a l’individu, ja que és el propi de cada persona; seria la forma ideal de resoldre els poblemes, perquè és quan hi ha molts problemes i injustícies quan sorgeix la utopia. En canvi per al cristianisme s’expressa com una representació, per a ells és una connexió amb el diví i la naturalesa, aquesta tal com Déu la va crear per a servir-se d’ella.
Sant Agustí, en la seva obra La ciutat de Déu, ens diu que és aquí on viuen els cristians. Ens deixa molt clar que aquesta ciutat de Déu és oposada a la ciutat pagana i tot queda delegat a l’església per a arribar a Déu i que l’individu ha d’arribar a ser un sant, ja que per al cristià l’important és l’ànima. Tenim l’exemple del món que sorgeix pel pecat de Caín, per això la ciutat mai serà perfecta ni justa fins que no vingui el regne de Jesucrist. Ens diu que aquesta ciutat de Déu està en el cel i allí regna l’amor, la pau i la justícia, però en canvi en la terra regna el pecat, l’ambició i la impuresa, i el representant de la ciutat és l’església catòlica.
La justícia en el món clàssic era possible a través de l’individu, en canvi, en el món cristià això no és possible i només l’església pot intercedir davant Déu. I la utopia es basa en la justícia, són sinònims: sense justícia hi ha corrupció.
Quan apareix el Renaixement, hi ha una certa nostàlgia que abans es vivia millor: les escultures i l’art clàssic que els han quedat els recorden un món millor.
En L’Acadèmia de Florència, fundada per Cosme de Médici l’any 1459 es va crear una escola de filosofia on es van traduir textos de Plotí, Plató i Hermes. I és en el Renaixement que es donen grans personalitats que creguin obres de gran bellesa. Per exemple, de l’escola platònica van sorgir molts pintors, escriptors, filòsofs, … I és que a Florència, l’Humanisme era una cosa sagrada.
Maquiavel va ser l’últim representant de l’Acadèmia platònica. Va ser diplomàtic, una persona molt intel·ligent al servei de Florència durant tretze anys, a més d’ambaixador en molts països. Era una persona que estimava la política, entenent política com a ésser humà. La seva màxima era associar la política com a ciència en sentit renaixentista: deia que el que l’exerceix, ha de tenir coneixement de l’ànima humana per a conduir al poble.
En la seva obra El Príncep, que no és bé bé un llibre sinó tota una sèrie de consells, Maquiavel el va escriure per a unificar el país, i en ell no teoritza sinó que argumenta, cerca ser just. Proposa que cal separar la religió, que és una cosa que el poble necessita, de la política que és per a la gestió i l’ordre, encara que això no està posat en l’obra. Era una persona de molta intuïció com es demostra en la seva obra. Per a ell, la utopia era entesa com la justícia social. Així doncs, què és el just i com arribar a ella? A través de la utopia!
Són famoses les obres de Tomás Moro, Illa d’Utopia, i la de Tomás Campanella, La ciutat del sol, escrita cent anys després l’any 1602. A La ciutat del sol, se’ns presenta com un lloc ideal construït sobre set nivells de cercles (els set planetes) i habitada per una societat socialista on se suprimeix tot el que es pot la propietat privada, i a més és una teocràcia, una forma de govern on l’autoritat política emana de Déu i l’exerceix un poder religiós. Per exemple, en l’Antic Egipte els faraons eren els més importants dirigents polítics, a més de ser els representants de les divinitats i també ser sacerdots.
Seguint el recorregut per la història, ens trobem amb la utopia francesa, basada en la igualtat, la fraternitat i la llibertat, el lema de França, i que a causa de la seva revolució l’any 1793, va acabar desembocant en terror i massacre a causa del cop d’estat. Només van ser necessaris quatre mesos, iniciant-se amb l’execució del Rei, fins a acabar amb el cop d’estat jacobí contra la majoria moderada de la Convenció Nacional. Aquí és on es va forjar i va naufragar el primer fracàs de la democràcia.
En la utopia humana, es planteja que si un té un somni és que és real encara que no es pugui plasmar. Aquí la utopia seria el somni, fins que es plasma i s’aconsegueix. Llavors és una realitat!
La utopia social actual, sorgeix per necessitat, per les crisis i el que amb això comporta (la depressió, els suïcidis, les malalties mentals, el sentit de la vida, etc) …
I ja per a acabar, en la utopia filosòfica veiem que es reflecteix en el mite de la caverna de Plató, en el món sensible i intel·ligible… el que surti de la caverna pot ensenyar als que segueixen dins de la caverna, perquè ell veu. És la idea a seguir segons el que és just. Plató assenyala que la utopia de l’individu és passar del món sensible de la matèria al món intel·ligible dels arquetips.
La veritat és que després d’aquesta brillant exposició se’t plantegen preguntes que necessiten respostes. Quina és la teva utopia? Com creus que hauries de viure-la? Així que ara, a cadascú, li toca fer aquestes reflexions i veure a on li condueixen…
