Què entenem per justícia i bé comú? És pau? És llibertat? És benestar? És autorealització personal?

Des de l’Antiguitat, és un tema que s’ha tractat a consciència. Per exemple, en el s. VII aC, Confuci ja ens parlava de la justícia. I en l’antiga Grècia, Plató, que era deixeble de Sòcrates i el que va posar per escrit les seves paraules, ens ha deixat la República, un diàleg socràtic escrit cap al 375 aC que versa sobre la justícia, l’ordre i el caràcter de la ciutat-Estat justa i de l’home just. És curiós que, originalment, se’n va dir Politeia, vocable grec d’on deriva la paraula polis, que és ‘ciutat’, i que literalment significa ‘règim o govern de la polis’; en la seva forma llatinitzada seria Res publica, que també significa el mateix. Més tard, se’n va dir Sobre la justícia, títol encunyat per Trasilo, astròleg de l’emperador Tiberi, i cert és que amb una discussió sobre la justícia comença aquest tractat.

Segons Polemarc, un dels personatges del diàleg, la justícia era donar-li a cadascun el que és seu i dir sempre la veritat.
O com en la tragèdia d’Èsquil L’Orestíada, una trilogia que se centra en qüestions morals sobre un assassinat per venjança, el famós ull per ull de la llei del talió, i que ens planteja les circumstàncies d’aquest assassinat, i les seves difícils eleccions i conseqüències per als personatges que en ella es representen. Dilemes ètics gairebé impossibles de resoldre, com a bona tragèdia grega que es preï. Si coneixeu l’obra ja sabreu de què estem parlant.

Per a Trasímac, un altre personatge del diàleg, el just, és a dir, el compliment de les lleis, era el que més convenia i era útil al més fort, al més poderós, una imposició dels governants per a la seva pròpia conveniència, venint a dir que la justícia és el mitjà del qual es val el que envia sobre els que li obeeixen per al seu propi profit. És pel debat que va tenir amb Sòcrates sobre la justícia pel que li va venir la seva fama sobre aquest tema, i que podem llegir i apreciar en el primer capítol de la República de Plató.

Confuci ens deia que governar no és fer-ho a través del càstig; la justícia ha de portar harmonia.

I Aristòtil, deixeble de Plató i gran filòsof i científic grec del s.IV aC, considerat al costat de Plató el pare de la filosofia occidental, en la seva obra, la teleologia de les coses—la finalitat, que deriva de telos i que significa ‘sentit’, ‘objectiu’—- ens afirma que la justícia universal és la suma de les virtuts en les relacions socials, mentre que la justícia particular és una part del total de les virtuts l’objectiu de les quals és la distribució de béns, en proporció geomètrica entre diverses coses o persones, i alhora és transaccional si s’aplica a una proporció aritmètica. En la seva obra Ètica Nicomàquea, ens defineix la justícia com una manera de ser pel qual s’està disposat a practicar el que és just, a obrar justament i a voler el just. El just entès com el que preserva la felicitat.

Remuntant-nos al s. XX de la nostra era, per al filòsof Nozick, que pertanyia als llibertaris capitalistes, sobre la llibertat ens diu que un no es pot aprofitar de la llibertat de ningú i que l’Estat no t’ha de dir què has de fer. L’Estat ha de vetllar pels contractes i que aquests es compleixin. Que s’han d’evitar els robatoris i s’ha de vetllar per la pau.

Segons Kant, filòsof del s.XVIII dC, ell ens recomana ser autònoms, no moure’ns per la recompensa sinó pel deure, pel que hem de fer. Tenir llibertat d’ànima. Perquè si ens deixem portar pels nostres desitjos, llavors no som lliures. Ergo, busquem l’empara de la “recta acció”.

Per a Bentham, fundador de la filosofia de l’utilitarisme, ens diu que cal maximitzar els beneficis i la felicitat i el bé que aconseguim d’ella.

I nosaltres ens preguntem: què és el que em dona més felicitat? Perquè sabem el que hem de fer, però… com mesurar la felicitat?

Tornant a Plató, ell ens proposa una idea, en el mite de la caverna, sobre el que és la realitat de la naturalesa humana. Ens diu que som habitants d’una caverna lligats de cara a la paret (una paret que té una realitat, que parla i on es veuen ombres). L’ideal és el presoner que s’allibera de la caverna, la qual cosa serien els homes i dones d’or (les persones Ju de Confuci), que s’alliberen de prejudicis i veuen per fi el sol (el que seria sortir de la caverna i veure el que hi ha fora).

Així aconseguim justícia, sent justos amb nosaltres mateixos! Perquè per a ser just fa falta ser savi, ser un home d’or.
I com?, et preguntaràs… Aquí, algunes propostes:

Anar més enllà dels interessos personals i reconeixent que la llibertat és necessària; aplicar la teleologia, que és l’estudi de les causes finals; no deixar-se arrossegar pels desitjos; defensar el dret a la igualtat, que és una dignitat per dret propi, i sortir dels personalismes i amb esforç.

Quins savis consells i que difícils alhora d’assolir!

I així va acabar aquesta brillant conferència sobre la justícia en la seu de Sabadell, amb una magnífica exposició per part del professor Jordi Cosp, enginyer i filòsof en Nova Acròpolis Sabadell.