Què entenem per justícia i ben comuna?

És pau? És llibertat? És benestar? És autorealització personal?

Des de l’antiguitat, és un tema que s’ha tractat a consciència. Per exemple, en el s.VII a. C.., Confucio ja ens parlava de la justícia. I en l’antiga Grècia, Plató, que era deixeble de Sòcrates i el que va posar per escrit les seves paraules, ens ha deixat La República, un diàleg socràtic escrit cap al 375 a. C.. i que versa sobra la justícia, l’ordre i el caràcter de la ciutat-estat justa i de l’home just. És curiós que originalment se’n va dir Politeia, vocable del grec d’on deriva la paraula “polis”, que és ciutat, i que literalment significa”règim o govern de la polis”; en la seva forma llatinitzada seria Res publica, que també significa el mateix. Més tard, se’n va dir Sobre la justícia, títol sobrenomenat per Trasilo, astròleg de l’emperador Tiberi, i cert és que amb una discussió sobre la justícia comença aquest tractat.

Segons Polemarco, un dels personatges del diàleg, la justícia era donar-li a cadascun el que és seu i dir sempre la veritat.

O com en la tragèdia d’Èsquil La Orestíada, una trilogia que se centra en qüestions morals sobre un assassinat per venjança, el famós ull per ull de la llei del Talió, i que ens planteja les circumstàncies d’aquest assassinat, i les seves difícils eleccions i conseqüències per als personatges que en ella es representen. Dilemes ètics gairebé impossibles de resoldre, com a bona tragèdia grega que es preï. Si coneixeu l’obra ja sabreu de què us estic parlant.

Per a Trasímaco, un altre personatge del diàleg, el just, és a dir, el compliment de les lleis, era el que més convenia i era útil al més fort, al més poderós, una imposició dels governants per a la seva pròpia convinencia, venint a dir que la justícia és el mitjà del qual es val el que envia sobre els que li obeeixen per al seu propi profit. És pel debat que va tenir amb Sócates sobre la justícia que li va venir la seva fama sobre aquest tema, i que podem llegir i apreciar en el primer capítol de La República de Plató.

Confucio ens deia que governar no és fer-ho a través del càstig; la justícia ha de portar harmonia.

I Aristòtil, deixeble de Plató i gran filòsof i científic grec del s.IV a. C.., considerat junt Plató el pare de la filosofia occidental, en la seva obra La teleologia de les coses – la finalitat, que deriva de “telos” i que significa sentit, objectiu – ens afirma que la justícia universal és la suma de les virtuts en les relacions socials, mentre que la justícia particular és una part del total de les virtuts l’objectiu de les quals és la distribució de béns, en proporció geomètrica entre diverses coses o persones, i alhora és transacional si s’aplica a una proporció aritmètica. En la seva obra Ètica Nicomáquea, ens defineix la justícia com una manera de ser pel qual s’està disposat a practicar el que és just, a obrar justament i a voler el just. El just entès com el que preserva la felicitat.

Remuntant-nos al s.XX de la nostra era, per al filòsof Nozick, que pertanyia als llibertaris capitalistes, sobre la llibertat no diu que un no es pot aprofitar de la llibertat de ningú i que l’Estat no t’ha de dir el que has de fer. L’Estat el que ha de fer és vetllar pels contractes i que aquests es compleixin. Que s’han d’evitar els robatoris i s’ha de vetllar per la pau.

Segons Kant, filòsof del s.XVIII d. C.., ell ens recomana ser autònoms, no moure’ns per la recompenses sinó pel deure, per la qual cosa hem de fer. Tenir llibertat d’ànima. Perquè si ens deixem portar pels nostres desitjos, llavors no som lliures. Ergo, busquem l’empara de la “recta acció”.

Per a Bentham, fundador de la filosofia de l’Utilitarisme, ens diu que cal maximitzar els beneficis i la felicitat i el bé que aconseguim d’ella.

I nosaltres ens preguntem Què és el que em dona més felicitat? Perquè, sabem el que hem de fer, però… Com mesurar la felicitat?.

Tornant a Plató, ell ens proposa una idea, en el mite de la caverna, sobre el que és la realitat de la naturalesa humana. Ens diu que som habitants d’una caverna lligats de cara a la paret (una paret que té una realitat, que parla i on es veuen ombres). L’ideal és el presoner que s’allibera de la caverna, la qual cosa serien els homes i dones d’or (les persones Jú de Confucio), que s’alliberen de prejudicis i veuen per fi el sol (el que seria sortir de la caverna i veure el que hi ha fos).

Així aconseguim justícia, sent justos amb nosaltres mateixos! Perquè per a ser just fa falta ser savi, ser un home d’or.

I com, et preguntaràs?

Perquè sabent anar més enllà dels interessos personals i reconeixent que la llibertat és necessària.

Aplicant la teleologia, que és l’estudi de les causes finals.

No deixant-nos arrossegar pels desitjos.

Defensant el dret a la igualtat, que és una dignitat per dret propi.

Sortint dels personalismes i esforçant-nos.

!Que savis consells i que difícils alhora d’aconseguir

 

I així va acabar aquesta brillant conferència sobre la justícia en la seu de Sabadell, amb una magnífica exposició per part del professor Jordi Cosp, enginyer i filòsof en Nova Acròpoli Sabadell.